CARTES D’UN CONVERS A UNA NO CREIENT.
Joan Bases
Ell ha fet que la meva vida valgues la pena.
Actualment deu fer una mica més de vint-i-cinc anys, que descobrí que estava perdent moltes de les vivències que havia tingut o missatges que rebí, llavors decidí que havia d’escriure en forma de petits records,per poder-los retornà a la memòria en un moment donat. Va esser en aquell temps, que volgué escriure uns petits esborranys o projectes d’unes cartes a la meva cosina Isabel María, que demés de la sintonia familiar, gaudíem de la intel·lectual, aquest fet provocava que molt sovint ens trobéssim a Badalona, i tot menjant un entrepà, intercanviàvem les nostres idees i d’altres cops discutir-les. No se si aquelles xerrades li van servir a la meva cosina Isabel María, a mi em van ajuda molt en el meu camí envers el Senyor. Aquets intents de missives a la seva persona, mai les hi vaig arribar a ensenyar-li per vergonya, desprès tota la vida m’ha sabut greu el no haver-ho fet. La vergonya m’ha fet coixejar tota la meva vida.
Quan les descobrí de nou, vaig pensar que havia de fer-les llegibles, com em diu la meva germana, “has de aconseguir que les persones comprenguin tot el que pretens dir”. Com que en un principi les cartes estaven barrejades, he procurat de repartir-les lo més equilibrat possible, intentant en tot moment mantenir l’essència del meu pensament de vint-i-cinc anys endarrere. En un acte de fidelitat a la meva conversió, que amb caminar dels anys ha anat evolucionant, àdhuc he intentat apropar-me al pensament d’aquell moment, que no és una tasca massa fàcil.
Després de cada carta, he afegit un annex que dirigeixo al meu amic Domingo i a la seva esposa Antonia, els quals ja fa molts anys que caminem junts en el camí de l’espiritualitat envers el Senyor, que tot i no essent el camí de Sant Jaume, hi té certa versemblança. Ells em van adoptar com un fill espiritual, i com tots els fills quan comencen a caminar, no paren de fer disbarats, sortosament la Nostra amiga els donà molta paciència, entre altres virtuts, cosa que és molt d’agrair. Els annexes serviran d’ajuda als lectors i espero aconseguir que siguin llegibles .
Quan el Senyor em va cridar, jo era una persona del món, que pensava i sentia segons els criteris del món, llavors un bon dia em vaig plantar al mig de l’església. En aquell temps les persones fugien en massa d’ella. Com deia la cançó: “els temps estaven canviant”, i amb ells, les modes. L’última era desfer-se de totes les creences per entrar de ple en la societat de consum, per posseir coses, i que sols eren teves i que no havies de compartir. Un veritable cant, a la glorificació de l’egocentrisme.
Així és que em passejava per aquella església quasi buida, on els vells feligresos em miraven de reüll sense comentar-me res de res, i els veïns del barri feien apostes sobre la meva duració en la fe, doncs ho veien com un caprici d’un intel·lectual del tres i no res, i com a tal me’n cansaria aviat de córrer per aquells edificis ara bastant solitaris, on semblava que busqués la clau per obrir la porta del darrera.
Degut a aquest fet, em vaig apropar a la Mare de Deu, que com a Montserrat tenia escales a cada costat, a la que cada dia visitava al sortir de la missa i li explicava totes les coses, no perquè no ho sabés, ja que la comunicació amb Ella, era constant en el meu viure minut a minut, encara que no fóra conscient de la seva importància per a la meva persona fins passat molt de temps, després em vaig adonar que m’havia ajudat en el desenvolupament espiritual i per tant fou bàsic amb la supervivència de la espiritualitat. Havia d’haver escrit un diari de la conversió.
Amb aquesta visita diària d’un parell de minuts, en que més que recordar les nostres coses, li exposava els meus dubtes, “que no és res més que un símptoma de poca fe”. Penso que era lògic en la meva situació, ja que els meus desconeixements per un cantó i per l’altre la novetat, em feien sentir molt vulnerable, i tanmateix el contacte amb la Mare de Deu continués, i m’ho demostrés amb la seva fidelitat, i encara que un servidor era molt limitat, vaig tenir la sort de la seva constància, cosa que tinc que agrair molt ja que sense Ella, haurien guanyat les apostes dels que deien que com a molt exagerat, podia durar sis mesos.
Me’n recordo que li comentava: -Mireu Senyora, no sé que espereu realment de la meva persona, sabeu molt bé que no tinc ni idea de les coses Teves i del Teu fill, per tant si algú em pregunta, què faig realment, em veig perdut. A més em fa vergonya, ja que tota la vida m’he mirat de reüll, els que anaven a la teva casa i ara jo la visito a diari. Saps no oblidaré els meus errors mai més.
Ara penso que la bona Senyora deuria pensar:”Quina tartana m’ha tocat”Doncs em devies de trobar molt pesat. Tanmateix Tu fas les coses, com han d’ésser i amb el silenci adequat a cada situació.
Així es que una tarda es presentar al taller l’Anton dient-me:
-Escolta !burro!, més que burro!¿Es pot saber que t’ha agafat ara, perquè vagis cada dia a missa? ¿I per eixos has llegit tant? !Burro!
-Només és una qüestió de fe, Anton. No sé per quina raó li vaig contestar eixí, vaig pensar que ho devies voler d’aquesta manera.
-¿De fe? !No sé pas què vols dir! Això de la fe, no sé que és.
-Tu que descendeixes de l’Empordà, i per tant saps molt ve que son els vents, et vull preguntar: ¿Com t’ho faries per explicar-li a una persona del país de la quietud, on no hi ha ni tan sols un bri d’aire, el que és el vent? Sí que és una cosa que pots sentir i fins i tot palpar, tanmateix no el pots veure, ni tampoc agafar, que a voltes és fred,fins i tot quasi gelat, o pot ésser sec, calent, o senzillament es pot notar suau, humit, i en un moment donat tan fort que pot arrancar arbres o tombar un vagó de tren.
¿Sí, Anton com t’ho faries?
-Doncs no sé com ho faria.
-¿I què creus que pensaria de tu, quan li expliquessis?
-Que sóc un ximplet!
-Mira, amb la fe passa una cosa semblant.
Va fer mitja volta i sense dir-me res se’n va anar, vaig pensar, “molt de l’Anton”, aquesta manera de fer i mentre mirava la seva partida, m’adonava que totes aquelles respostes no eren meves, i no perquè no fos capaç de contestar quelcom semblant, sinó perquè aquella forma de parlar, encara no formava part de la meva nova personalitat, en aquell precís moment. Per tan, vaig pensar que a partí d’aquest moment faria molt bé de refiar-me de Ella. L’endemà al matí en la meva visita, sols li vaig dir “gràcies”.
Una altre rondineig que recordo com si fos avui mateix, i que també em feia força pesat, era:
Escolta’m, ¿no sé de què em serveix venir cada dia a aquesta santa casa? Doncs la veritat no hi foto res, ni serveixo per a res. Ningú es dirigeixi a la meva persona, per preguntar-me ¿Que hi fas aquí noi? Saps semblo un gosset petit que ha entrat per la porta de la cuina tot remenant la cua sense parar i esperant que alguna ànima en pena em tirés un osset.
Aquí la contesta me las vas donar a Lourdes, que ja he explicat en la carta vuitena del llibre de cartes a Santa María, que explicaré una mica, doncs quan vaig portar a la Montserrat a les piscines, mentre l’esperava aquell mossèn italià em demanà que fes dos denes del rosari, i al moment que començava el parenostre em vas dir:” Sortiràs a llegir, i ah, ho faràs cada dia”. Les mateixes paraules i en la mateixa forma que em repetí el Salvador el sacrista. No sols llegia, també feia d’escolanet i va ésser en aquesta tasca que vaig rebre durant molt de temps els missatges, i en vaig perdre molts, fins que vaig agafar notes.
Estimada Isabel María:
Estic content que et decidissis a escriure’m. Em dius que el meu canvi es sorprenent, i que és molt difícil d’entendre. Doncs el que una persona, a la qual tu tenies per un cert nivell de raciocini i de serietat, que et faci un gir en la seva vida tant important i tant brusc i que a tu et sembla poc racional. Transformant-se la manera de viure la qual ara no té cap versemblança amb l’anterior, i que tu segueixis veient el mateix personatge humà.
Tu saps molt bé que la meva forma de pensar era tan matemàtica i racional com la teva, i a través d’aquesta forma no tinc la resposta adequada perquè m’entenguis i a més et sigui comprensible. La meva és una resposta del sentir, és quelcom que he viscut, i he hagut d’acceptar. En principi fou una mica a contracor, de totes maneres les coses no sempre són com un mateix creu que han d’ésser. Llavors quan les has de viure, no et queda més remei que acceptar-les. No pensis ni per un moment que he pogut preveure res del que ha passat, ni tampoc d’evitar-ho. Que ho trobes estrany, ho sé, al cap i a la fi, venia del món material com tu i tots els altres.
M’agradaria explicar-te que als divuit anys, i quan ja en feia més de tres que llegia molt, em vaig començar a fer-me preguntes sobre qui era, o que esperava d’aquest món. Si era creient o no. Si el fet, de que els meus pares m’haguessin batejat i també fet fer la comunió, influïa en la meva manera de pensar, tanmateix no tornés més a l’església. He de justificar els meus pares, ja que en aquells temps, estem parlant de fets obligatoris. Si ells no haguessin acceptat, haurien tancat les portes als seus fills, i a ells mateixos.
Saps, Isabel, en un intent per descobrir el que realment sentia, em vaig apropar tres diumenges a la parròquia per escoltar missa, i reconeixia que no sols no sentia res, i que tampoc notava cap novetat en els meus sentiments. Llavors a partir del tercer cop i amb un acte de pedanteria, dirigí la meva paraula envers l’altar i en to força provocador li vaig dir:-Si és veritat que ets un Déu que existeixes i realment estàs per tot arreu, et serà molt fàcil localitzar-me, sempre que t’interessi el meu ens. Es clar! Com pots veure a voltes les persones no necessitem àvia.
Van passar quinze anys de la meva vida, i quan semblava que estava d’allò més tranquil, llavors va començar a dir-me missatges que sentia dins meu. En aquell moment la meva vanitat,em feu exclamar: “ No sé si he trobat la pedra filosofal, o senzillament m’ha sortit una flor al cul”. Vanitat de vanitats, realment havia baixat al mateix infern.
Així és que el diumenge per la tarda, vaig sentir la necessitat de posar-me l’abric, y al carrer em vaig trobar el Salvador, que em digué que anava a missa, jo també li vaig respondre. Al asseure’m enfront del altar, li vaig escridassar des dels meus sentiments: “Deixem en pau, que ja creuré”.
Me posat a caminar, amb la intenció de fer-ho amb Ell, dons aquest era el meu compromís i tinc d’intenció de seguir endavant amb la seva misericòrdia encara que al principi em sentia caminar a cegues, tanmateix gaudis del suport de la seva Mare.
Esperant la teva resposta, per aclarir-te més coses, s’acomiada el teu cosí en una persona que es diu Jesucrist.
En Joan.
Annex.
De tots aquets fets, Domingo ja fa molts anys que van passar i encara que un servidor prengués notes, saps, podria confondre l’ordre dels fets. De totes maneres, intento ésser fidel als fets i als pensaments d’aquell moment. Doncs tot allò em va impressionar moltíssim, i encara ho fa ara. No vaig entendre com és pogué fixar amb tant poca cosa com un servidor. Ja que he conegut persones de molta més qualitat que jo. Com bé diu el meu germà Agustí: Hi ha tontos normals i tontos presumits, un servidor era dels segons, per tant després d’aquelles tres meves visites a l’església, no podia ésser diferent, doncs en aquells temps no sols no estava preparat, sinó que la meva vanitat era un veritable cavall del que el senyor necessitaria temps per fer-me caure de la muntura. Però Ell ha sigut molt misericordiós amb la meva persona.
Domingo, voldria tancar aquesta amb un poema a la verge María.
Solament vós Senyora, podeu fer-me sortir,
de la terra lligat amb un fil com un estel,
si Senyora solament vós, podeu fer-me partir,
perquè toqui amb les mans l’entrada del cel.
Ja que després de dos mil anys encara,
em puc enamorar de Tu altre vegada,
i és que com abans, Tu em donaràs ara,
un bes al matí amb l’aigua de la rosada.
I és que de viure, sí que es pot sobreviure,
però el que realment ens fa sentir, és l’estimar,
per això et vull en aquet moment escriure,
que és una sort que em deixis de Tu enamorar.
És una veritable llàstima el no saber cantar,
com els pardals en el temps de la primavera,
doncs amb els seus cants volen sempre expressar,
sempre t‘hem estimat amb forta quimera.
Estimada Isabel María:
Quan he rebut la teva he tingut molta joia. Em comentes que com més en llegeixes, més difícil se’t fa d’entendre’m, penso que després d’aquesta, no deduiràs que el teu cosí té goteres al terrat.
En el meu nou caminar, m’he acostumat a dir que sí a moltes demandes del meus germans en Jesucrist, espero que si sóc capaç d’evolucionar positivament, aquesta capacitat d’estimar surti de les barreres actuals passant a una situació mes àmplia. Bé, el que et volia dir és que m’han demanat de formar part d’un grup de rosaris. Segurament això no ho has sentit mai, tanmateix no és res perillós, ni tampoc violent. Solament som quinze persones i cada una d’elles es compromet a resar un parenostre, deu avemaries i un glòria a diari. La suma de tots es un rosari complert. Una forma senzilla de compartir, i no et creguis que és una manera d’escatimar, no és més que una excusa per compartir els sentiments un dia al mes amb els companys.
El més simpàtic de tota aquesta història, és que realment no té cap importància per les coses polítiques del mon material i lo més agradable de tot, és saber que les persones del mon, pensen que llencem el temps, ja que ens criden “no serveix per a res.” Si has llegit eixos, pensaràs que són més que goteres, comprenc que histories com aquestes és fan difícils d’entendre a les persones del mon.
Els Marians, és a dir; simpatitzants de la verge Maria, diem que els silencis d’Ella, parlen per si mateixos. No sé si sabré explicar-t’ho perquè m’entenguis. L’idea és l’estar en l’escenari del teatre de la vida, i no fer cap paper important, tanmateix estàs content amb la teva feina, i no tens que lluitar per fer un paper més de primera fila, per cridar l’atenció del públic, ja que saps que Deu t’estima senzillament com ets. Et queda el consol que per el món del màrqueting, un vida sense competència ferotge tampoc ho pot comprendre.
M’agradaria que penséssim uns moments, en la Judea del segle primer, com vivien la gent pobre en aquells indrets, segurament les parets eren d’adobs, fets amb fang moll, barrejat amb palla i assecats al sol, els sostres de branques amb fulles, canyes o pells, els terres de sorra, i els més aposentats alguna estora. Sí!, no tenien ni bany ni aigua corrent, i per anar a buscar l’aigua a la font, o algun rierol, s’hi passaven un temps de la vida important, ja que podia ésser bastant lluny. Després de rentar la cara, o els plats, s’aprofitava per a el bestià o per a regar i si no per repassar el terra, amb una escombra de matolls. A la nit, els més afortunats algun llantiol d’oli o simplement el reflex del foc a terra. Segurament persones amb pisos que gaudeixen de rentadores, neveres i cambres de bany, el trobaran força idíl·lic. Tanmateix em pregunto:¿Quan de temps resistiríem una situació així? I també hauríem de preguntar-nos:¿Quantes persones estan vivint d’aquesta forma o encara pitjor en el món actualment?
Saps Isabel María, aquest món que gaudim i que dóna la sensació de seguretat, és molt més vulnerable del que creiem. S’acomiada el teu cosí, que ara t’estima en una persona que es diu Jesucrist.
En Joan.
Annex.
Saps Domingo, dels tres diumenges fins la meva conversió van passar quinze anys. Em semblava molt de temps, fins que la Verge María em feu entendre que a l’altre costat no hi ha rellotges. Aquella època, l’anar a l’església em feia vergonya, i per tant no vaig donar cap explicació als feligresos que havien sobreviscut a la gran evasió, com qui diu em vaig plantar allà enmig. Com diu l’expressió:”Aquí estic perquè hi he arribat” Els cristians de sempre, que es sentien abandonats pels companys de tants anys de fatigues, bastants problemes tenien en trobar algun aclariment a tot allò que passava, ja que als fugitius, no els hi havia fet res, tampoc havien pas canviat tant. I un servidor encara ho entenia menys. Sortosament aviat va arribar el meu sí a la Pepita, i aquesta em portà a les peregrinacions de malalts a Lourdes.
Voldria tancar la carta amb un poema.
I ara em dic que sense Tu,
no sóc, ni seré mai ningú.
Fins i tot les flors em somriuen,
en el meu passar desmanegat,
i amb el seu perfum em diuen,
que a tostemps m’han estimat.
I ara em dic que sense Tu,
no sóc ni serè mai ningú.
Els vells carrers no han canviat,
I encabí jo, els veig molt diferents,
em pregunto que és el que ha passat,
sí, han variat els riures de las gents.
I ara em dic que sense Tu,
no sóc ni serè mai ningú.
El blau del cel sembla més clar,
i brilla el sol que és una meravella,
dins d’un estiu que acaba d’esclatar,
i una calor que tot ho estella.
I ara em dic que sense Tu,
No sóc ni serè mai ningú.
Estimada Isabel María:
Em dius que no sols et costa molt d’entendre’m, car el que t’explico et sembla del tot irracional, en el món que tu vius i que per la lògica d’aquest mateix món, et dóna la sensació que m’he venut l’enteniment. La veritat és que em sento molt bé amb mi mateix, tanmateix me n’adono que certes coses que ara miro amb bons ulls, abans en el caminar del món material, no les hagués fet mai, possiblement igual que fas tu, les hauria rebutjat per fora de la lògica, però fins aquí, penso que es normal. El que hauria estat fora de lògica fora que quan no era creient volgués resar un rosari.
Al caminar per aquest nou viarany, se’m fa difícil el poder mantenir l’equilibri, amb l’ideari del món, que no tinc que deixar-lo, però si intentar viure en ell amb l’evangeli, i aquest et canvia alguna de les prioritats en els sentiments i en el comportament.
I t’he de comunicar que no ets l’única persona, a qui se li fa difícil d’interpretar-me, però almenys em dones l’oportunitat de explicar-te els fets, els quals van provocar què, la meva vida canviés. Doncs, per exemple, el meu cosí Ramón que tu coneixes d’oïdes, i que m’estima molt i prova d’això és l’enorme disgust que va agafar, i amb un to força amenaçador em digué que no sols era un ximplet, sinó demés un ruc, ja que si m’hagués fet budista, almenys tindria certa gràcia, però anar a l’església Catòlica de la que tothom n’està marxant, doncs ja no està de moda, això te una imatge molt desagradable, fins hi tot es patètic. El més greu és que no em donà ni la mes mínima oportunitat d’intentar clarificar-li el que m’havia passat, no crec que ningú, als trenta-tres anys i tenint les coses tant clares com les gaudia un servidor, pugi fer un gir tant fort sense una clara raó. En la societat que compartim, se’ns fa creure que el portar els pantalons o els jerseis d’una certa marca, ens dóna una elegància i fins i tot personalitat. I a un nombre més gran d’etiquetes, més felicitat. Tanmateix el màrqueting, s’ha oblidat que els sentiments no es poden manipular encara que ho intentin, i ens vulguin omplir tot el nostre entorn de quincalla.
La multitud ha creat un miratge, al pensar que com que són molts que actuen o pensen de forma semblant, per aquesta senzilla raó ja posseeixen la veritat.
M’agradaria dir-te que en la nova realitat m’hi trobo força bé, són gent molt senzilla que saben compartir el que tenen, la seva senzillesa i sobretot l’estimació, i el més bonic es fer-ho sense etiquetes de marques, la llàstima per a mi, és que a aquesta capacitat d’estimar a tothom com diu el Senyor nostre, encara no hi ha arribat, tanmateix mi esforci.
S’acomiada el teu cosí, que ara t’estima amb una persona que es diu Jesucrist.
En Joan.
Annex.
Quan vaig arribar a la comunitat de Sant Pere, com molt bé em va demostrar el meu cosí Ramón, l’església ja no estava de moda, Domingo, de totes maneres crec que com a entitat, no es pot definir amb quatre etiquetes, o en una denominació d’origen, que ara està tan de moda. Gràcies a Déu l’estimar no l’han pogut manipular mai, i no serà que una societat tan agressiva com la nostra no hagi intentat comerciar amb els sentiments.
Voldria tancar la carta amb un poema.
Em vas posar una flor amb el vent,
dins del jardí del meu estimar,
i amb el plor del teu sentiment,
cada dia una mica la vas regar.
D’alguna manera hauré d’estimar-te,
si tu ho vas fer molt abans,
llavors et voldria avui regalar-te,
l’estimació que em càpiga a les mans.
Estaves ja al meu costat en el dia d’ahir,
i quan queia m’ajudaves aixecar,
i al consolar-me en el meu sentir,
m’empenyies a tornar caminar.
D’alguna manera hauré d’estimar-te,
si tu ho vas fer molt abans,
he pensat avui podria portar-te,
l’amor que pugui recollir amb les mans.
En les parets grises de colors m’has pintat,
una voliaina que ha sortit volant,
i al passar davant del sol s’ha tornat,
un bes que et diu,eh, t’estic estimant.
D’alguna manera hauré d’estimar-te,
si tu ho vas fer molt abans,
llavors avui et podria donar-te,
un grapat de sentiments amb les mans.
Estimada Isabel Maria:
He rebut la teva amb la joia que això comporta, tanmateix em comentes en ella, que t’explico molts trencaclosques, però vull que quedi clar que no vull menjar-te el coco, i estic segur que tampoc podria fer-ho. Em dius que els creients com les demés persones, no fem altre cosa que cercar una raó de justificació de la nostra existència dins d’aquest mercat que es el mon. Tot afirmant que nosaltres tenim certs avantatges al disposar d’una cadena de botigues,i per si fos poca cosa, ens avisen a toc de campana, com feien antigament als poblets de l’interior quan arribava el peix o d’altres productes de primera necessitat. També em dius que et donem la sensació de que volem defugir la realitat, d’aquest món en el seu caminar dia a dia.
Et diré que tota aquesta fal·làcia ara em recorda l’essència del meu pensament d’abans de la meva conversió, producte de una influència molt parcial, i interessada en influir-nos. Crec que és impossible, que tots els creient del món pensem i actuem de manera similar. De totes maneres, i com molt bé et vaig escriure anteriorment, des del raciocini no tinc una explicació matemàtica, tot el que tinc son sentiments, que m’influencien en la forma de viure a través de la capacitat d’estimar. Saps molt bé que no hi ha ningú que sense entrenar vagi a una carrera de fondo o una marató, ni tampoc que es posi a estudiar una carrera, per fàcil que sigui, si no ha llegit mai. Per explicar-te del meu amic Jesucrist, et diré d’ell, és per a mi el millor entrenador possible, en que cada dia ens fa realitzar nous exercicis de capacitació, i el més important la seva constància per ampliar-nos la nostra aptitud d’estimació. I aquesta persistència en el desenvolupament del nostre afecte a través dels demés, per arribar a la imatge borrosa d’Ell mateix, i que sempre t’arriba amb premi. Tanmateix m’agradaria dir-te, que quan em trobo persones que em fan la guitza, m’haig d’esforçar molt i a sobre els meus resultats tenen molt que desitjar. Es llavors quan descobreixo que al fallar com a persona, també resto credibilitat a la institució.
El testimoni de tot el meu esforç, és la imatge que et podré oferir com explicació, i si sóc capaç de realitzar certs fruits que justifiquin el meu amic, estic segur que no sols m’entendràs millor, sinó que ens acceptaràs una mica a tots.
Esperant la teva, s’acomiada el teu cosí que ara t’estima amb una persona que es diu Jesucrist.
En Joan
Annex.
Estimat Domingo, et vull dir que al principi de la meva conversió, a pesar de sentir la seva presència d’una forma tan clara, no em fou gens fàcil, la meva mentalitat anava lligada a la del món material, i em sentia pressionat i no sols per la gent del carrer, provocant-me molta vulnerabilitat demés de vergonya perquè realitzava moltes coses que no em sabia explicar. La meva conversió la vaig viure en la soledat, doncs la majoria que m’envoltava no tenia cap intenció d’ésser religiosos, l’únic que m’escoltava una mica era el Josep, ja que en aquella època treballava amb nosaltres, i desgraciadament a tu i a la Antonia encara no us coneixia.
Voldria tancar la carta amb un poema:
Amb el petit nen Jesús hem jugat,
amb una bola de draps vells,
i a la sorra dels carrers em creat,
unes cases i també uns castells.
La Verge Maria ens ha portat,
una mica d’aigua, pel seu nen,
i també pels amics que han jugat,
sí,tots junts de les seves mans bevem.
Tinc molta sort amb les companyies,
doncs Elles em marcaran l’avenir,
del que seran els meus venidors dies,
en el que podré realitzar i també compartir.
Estimada Isabel Maria:
He rebut la teva amb joia com sempre, en ella em comentes que com no sents totes aquestes coses que t’explico, per tan no em pots entendre, per lo qual cosa se’t fa inversemblant.
Encara que siguin difícils d’assimilar moltes de les meves explicacions et demano perdó per no saber aclarir-ho millor. Guaita, voldria parlar-te d’un personatge molt famós en el cristianisme, “en Saule de Tarsos” al que el Senyor va convertir al fer-lo caure del cavall de camí de Damasc. Ell escriu una sèrie de cartes o epístoles, i en la dels germans de Corinti ens diu:” Si la nostra esperança en el Crist no va mes enllà dels límits d’aquesta vida, som ben bé els més desgraciats de tots els homes”.
En principi et diré que el meu més enllà del món, està relacionat amb un Crist viu, amb el que m’he sentit relacionat durant la meva conversió, tanmateix ell no m’ha clarificat el seu nom com ho va fer amb Sant Pau.
Et recordaré que també vaig viure molts anys en el buit de la nit, com molt bé entendràs, “la depressió”, tu saps molt bé l’horrorós, i que és, està en la línea del petit cercle de la incertesa i del que no pares de donar voltes i més voltes, és la presó de l’angoixa i veus com totes les il·lusions et surten de la porta de la vida, i et deixen amb el sentiment de la frustració, i aquest sols et genera rancúnia envers la suposada felicitat dels demés, generant una nefasta personalitat en el que, si “no puc evolucionar caminant endavant, almenys em justifico destruint”.
I de sobte un personatge que no coneixia, em va treure del forat i em va donar una brúixola, per que pogués caminar envers el Seu nord, fins aquell moment havia estat enmig de cotxes, trens, avions, autopistes i molt més que no m’havien dut enlloc, i ara disposava d’una fita per arribar-hi amb el seu camí pel que viatjar, tanmateix no sigui tot fàcil, però gaudeixo de la suficient il·lusió per portar-ho a terme.
Cada matí reprenc el camí, enmig d’uns colors que s’han fet bonics i que m’ajuden a respirar ample en un món estret, el qual segueix la seva trajectòria material, arrossegant els més pobres, els més febles i els malalts, i és que en aquest món no tothom disposa de les mateixes possibilitats. És en aquest punt, on nosaltres escollirem la llibertat de la nostra vida, al transformar la nostra estimació en les mancances dels més necessitats.
No sé si m’has comprés gaire, però jo et voldria fer una pregunta:¿ Valdria la pena d’estar en un món materialista i de solitud humana sense aquesta esperança que tinc? T’afegiria que sense l’amor de Crist del qual gaudeixo amb joia, el món tornaria al forat d’abans. I es aquí quan arribo al principi de la meva carta, en la qual penso que m’agradaria dir-li a Saule de Tarsos: “ Encara que m’equivoqués, Jesucrist, ha fet que la meva vida valgués la pena”.
S’acomiada el teu cosí, que ara t’estima amb una persona que es diu Jesucrist.
En Joan.
( La Carmen, el Joan, La Isabel María, i l’Andreu).
Annex.
Saps Domingo, el principi de la meva conversió més que una il·lusió, era una disbauxa. Em cridà fortament l’atenció que els germans donéssim molta més importància a les formes i els comportaments, que els dolors dels malalts o el caminar a cegues de les persones del món. Amb el temps descobreixes que les coses no sempre són com semblaven, que ens equivoquem massa vegades, doncs ens obsessionem amb posseir la veritat i hauríem de saber que el que més estima és segurament el que més s’apropa. La vanitat és molt forta, sort que la misericòrdia d’Ell també. I el Senyor ens esculpeix el monòlit de la nostra personalitat, amb el martell i l’escarpa i a voltes hi ha cops dolorosos.
Estimada Isabel María:
He rebut la teva carta amb molta alegria, doncs encara no m’has enviat “a la quinta forca”. Penso en tu, i amb totes les histories difícils d’entendre per a la teva persona i que t’explico i que quan no les comprèn, acabes pensant: “aquest personatge te goteres al terrat i si el paleta que va venir a reparar-les no era bo, el millor és deixar-ho córrer”. Al cap i a la fi, vaig estar trenta-tres anys al teu cantó, i aquest bagatge em permet comprendre molt bé el teu pensament.
Em comentes que en la meva et parlo de com si la vida fos un camí. Aquesta és la cosa que més ràpid ha canviat en la nova experiència. Sí, ara es un camí, encara m’agrada més dir-li peregrinació envers Crist, en el que cada dia farem un tros, que acompanyarem de la nostra pregaria al cor, formant un nou paisatge cap el nostre interior on es barrejaran amb la música de l’oració dels sentiments. Per dir-ho senzillament és un viatge exterior que es realitza envers l’interior. Per mi és una situació similar al camí de Sant Jaume, en que el peregrí es val de totes les visites de les esglésies, monestirs i diferents paisatges, vil·les i ciutats, per evolucionar en les seves aptituds i les seves capacitats, és a dir, durant el trajecte es perd l’home vell i esgotat, per ressorgir un ésser nou. I quan menys equipatge portem, més lleuger serà el viatge, doncs l’important no són les coses que arrosseguem, sinó el que trobarem al final de la peregrinació. De totes formes ningú es lliura del tot, dels capricis de la quincalla del mon material, que acabarà en un racó del pis solament per ensenyar als amics.
Perquè m’entenguessis, m’agradaria materialitzar aquesta idea. Si per exemple anéssim els dos a l’estació de tren i compréssim un bitllet, per un viatge que durés la resta de les nostres vides, si no esperes a ningú al final del trajecte, seria molt lògic que demanessis un vagó de primera i si pogués ser al costat de la finestra millor que millor, doncs aquest seria més distret. Ja que si tenies la mala sort que et toqués un vagó de tercera i a sobre viatjar dreta, seria molt comprensiu que et queixessis i fins i tot el fessis amb certa desgana.
Saps Isabel María, és molt possible que molts incordis i disgustos que ens xoquem al llarg del camí, siguin el producte de molts viatges descontents. ¿Quina raó hi trobes si al final del mateix no ens espera ningú? Aquesta pegunta no té cap mala intenció, tanmateix aparenti certa duresa. Sols vol recalcar la diferència com a creient, doncs si disposo d’un viatge amb unes condicions no bones, em queda el consol que a l’arribar a l’estació termini, em vindrà a rebre tota la meva família espiritual. Hi seran tots, amb grosses pancartes que em diran:”T’estimem, Joan”. Es tirarà confetis, amb confits i també globus de tots colors i una esplèndida copa de perfum d’oracions. Perquè llavors començaré la gran festa de l’eternitat, que serà fantàstica.
Esperant la teva, s’acomiada el teu cosí que ara t’estima amb una persona que es diu Jesucrist.
En Joan.
Annex.
Saps Domingo, quan recordo tots aquets regals no puc deixar de sorprendre’m, i és que no feia molt de temps que corria per l’església i encara menys que anava a Lourdes, i la meva historia no tenia res a veure amb l’anterior. Encara que el Senyor no ha parat de sorprendre’m mai al llarg dels anys.
Estimada Isabel María:
Content de rebre la teva, i m’hi comentes que creus que estic content, tal vegada massa content, doncs et sembla que tanta eufòria xoca amb el tarannà d’aquest món.
Et voldria dir que no és veritat que estigui molt eufòric, que estic alegre i aquesta alegria és el producte de la meva condició de convers. “Doncs penso que un cristià trist és un trist cristià”. La qüestió és, que aquets dies la nostra comunitat viu una situació estressant, al nostre company Abelardo: li han fet una destrossa en un intent desesperat de frenar-li el càncer. Pensem que ha sigut un fet totalment inútil, ja que tant els metges, com els familiars i els seus amics sabem que no hi havia res a fer, però calia donar-li esperances fins l’últim moment. ¿I desprès, que queda desprès? La morfina i les poques estones conscients, el patiment psicològic i moral, ja que les falses esperances s’acaben al no millorar. Aquesta és una realitat que el nostre món material ha defugit al llarg de tota la seva història, al no tenir el valor d’enfrontar-s’hi de cara, encara que estigui ja trucant a la porta. Al nàixer ja ens encaminem envers ella, encara que ens han educat sols en la por.
Saps Isabel María, enmig de tant de dolor em sento trist i tinc ganes de plorar, producte de la meva impotència, com a producte del meu egoisme i de la meva incapacitat d’aportar quelcom a la situació, i solament em queda l’oració com a resposta, a les meves imperfeccions i és que malgrat l’ajuda del Senyor, sempre patent, les coses no són fàcils, ja que no hem pogut arrancar les nostres arrels d’aquest món i sempre ressorgeixen en els moments difícils, i és que voldríem que tot fos al nostre gust, i no com Ell vol.
Al final m’he quedat només amb la pregària, desitjant que pugui marxà tranquil i amb un somrís als llavis i per a mi, perquè l’estimació no s’acabi a la punta dels dits del meu egoisme de possessió.
Esperant la teva, s’acomiada el teu cosí que ara t’estima amb una persona que es diu Jesucrist.
En Joan.
Annex.
Mira Domingo, cada cop que visc una situació com aquesta, els meus sentiment m’acaben traint degut a les meves limitacions, perquè malgrat ens diem i repetim que la nostra vida s’encamina envers el Senyor, que la fi d’aquest món és la porta d’ell, tanmateix les nostres respostes en els moments més crítics, no estan a l’alçada . És molt possible que malgrat tants esforços, el nostre egoisme sigui molt més resistent del que realment ens creiem. I quan es rasca el vernís exterior del nostre cristianisme, a sota apareixen totes les nostres supersticions i neurastènies, que són el producte de l’educació del materialisme que ens recorda lo lluny que encara som de l’evangeli de Jesús.
Voldria tancar la carta amb un poema.
Segueixo pensant que m’hauria agradat,
el poder fer alguna cosa més,
per la gent que estimava i m’ha deixat,
ni tan sols al marxar, m’han donat un bes.
Adéu germans meus, adéu si ens deixeu,
al deixar el món i tota la seva gent,
no tingueu por si sols ara camineu,
doncs tot serà millor i diferent.
Crec que sí que m’hauria agradat,
en la realitat fer quelcom més,
sí, de veritat me’ls havia estimat,
sols em queda la memòria i res més.
Estimada Isabel María:
He rebut la teva amb la joia que em dóna el sentir-me contestat. Em dius que encara que en la meva penúltima carta et parli de la religió com un viatge i aquets s’estan posant de moda, ella no ho fa, tanmateix jo pretengui transformar-ho amb un com a ruta de vida, en un intent de modernitzar-la. Et diré que el nostre cosí Ramon ja m’ho va recordar de forma ben clara.
Possiblement tens molta raó quan penses que els viatges s’estan posant de moda i crec que encara n’estaran molt més. Segurament serà una de les vàlvules on la nostra societat del futur es podrà justificar, junt amb la televisió, malgrat que aquesta no serà amb programes culturals ni molt menys.
M’agradaria preguntar-te, si creus que al món del consum hi suprimissin aquestes portes d’escapament, les persones serien més felices o menys? I si perdessin aquestes, si aquest món en crearia altres de noves? Segurament que sí, tanmateix no se’n suprimeixi cap. Seria bo que de tant en tant, perdéssim cinc minuts en meditar sobre la nostra consciencia.
Em recordes que de totes les esglésies que tu coneixes la catòlica és una de les més desfasades en el moment històric en que vivim i em dius que et sorprèn que escollís precisament aquesta. Mira Isabel María, quan vaig viure el moment de la meva transformació, no va ser perquè la demanés, sinó perquè Deu me la va regalar, i perquè va fer-ho? Segurament va ser la seva gran misericòrdia, una altra raonament no hi arribo.
T’explicaré que en aquell moment no se’m va ocórrer pensar quina de les religions o esglésies podia ésser la millor per a la meva forma de pensar. Tampoc gaudia d’una taula de valors ètics i morals dels feligresos i els responsables de les diferents institucions, dintre, és clar, del pensament occidental, on pesa molt la part científica i racional de totes les coses. Si et dic tota la veritat, no tenia tants coneixements ni tanta informació, ni tant sols d’aquesta que vaig anar. El dia que vaig arribar a l’ institució, descobrí que era un ignorant, sí, desprès d’haver llegit tant, descobria que era un veritable ignorant. Però et voldria recordar que no fou ni l’església, ni la religió que em van fer sentir tot allò sinó Deu, és Ell mateix que s’introdueix dintre de la persona com una espasa de doble tall,que et parteix en dos un abans i un després, i que els altres són els vehicles que em permetran apropar-me a Ell. Com diu el poema “ de que em serveix cercar-lo ara, si ja fa temps que l’he perdut dins del cor”.
S’acomiada el teu cosí, que ara t’estima amb una persona que es diu Jesucrist.
En Joan.
Annex.
Saps Domingo, aquesta frase del cor m’agrada molt, penso que la predisposició del cor envers el Senyor a través dels altres és una veritable ofrena en el seu altar.
Estimada Isabel María:
He rebut la teva, amb la joia de tenir l’oportunitat d’explicar una mica les coses que he viscut a través dels meus sentiments. Em dius que et parlo de vehicles i em preguntes si això de la fe és pot motoritzar.
La nostra espiritualitat, no la podem materialitzar, però ens podem valdre de certes materialitzacions per ajudar a explicar certs sentiments difícils. És a dir, ajudar-nos de la plasticitat per donar-li forma, en un intent de fer-me comprendre.
Aquesta història aniria així: Si com a persona fas el pensament de comprar-te un automòbil, penso que realment escolliràs el model i sobretot el color, si ets molt racional, miraràs la marca i fins i tot els consums. Segurament enmig de l’entusiasme, l’últim que faràs serà pensar en aquella cadena d’esdeveniments més desagradables, com el preu de la gasolina, els impostos, l’assegurança de risc, els canvis de neumàtics, d’olis i d’altres petites reparacions. Pensar en aquestes coses seria treure part de la il·lusió del moment i també de la compra. I si amb el vehicle molt nou, reps una petita refregada, no decidiràs pas llençar-lo, sinó que l’arreglaràs i després de pintar-lo de nou, tornaràs a sortir amb ell, amb la mateixa joia del primer dia. Tampoc valores si és el millor model del món, ja que aquesta història va lligada amb la teva personalitat i les possibilitats monetàries.
“I la pregunta seria: Per que vols el vehicle en si? Suposo que et servirà per portar-te fins a algun lloc determinat”. Meditant el que hem dit, afirmaria que la religió ha d’ésser precisament aquest vehicle que ens apropa a Déu.
El pensar que una determinada marca d’automòbils no tindrà cap classe de problemes, és lògicament una utopia humana. Doncs la realitat de les diferents esglésies és que els seus motors són les persones humanes, i com a tal, les imperfeccions d’aquests, són les imperfeccions de les entitats. Per molt que vulgui minimitzar els meus defectes, aquets acabaran influint en l’honestedat de l’entitat que freqüenti.
També m’agradaria comentar-te, Isabel María, que el fet d’ésser creient no em fa millor persona ni tampoc crec que em doni mes personalitat que a tu, i penso que el meu Senyor t’estima igualment. La diferència és que la meva creença em fa més conscient del seu amor i la llibertat de poder-li dir que sí, em dona una altra realitat i un camí per poder seguí.
Fins la teva s’acomiada el teu cosí, que ara t’estima amb una persona que es diu Jesucrist.
En Joan.
Annex.
Al principi de la meva conversió, Domingo, vaig anar a una col·loqui de coses de l’església a la biblioteca pública, que en aquell moment estava situada al carrer de Santa Rosa. El arribar molt puntual em permeté fullejar la revista Serra d’Or, que era del monestir de Montserrat, on hi havia un escrit d’un tal Evangelista Vilanova, i la meva ignorància era tan gran, que creia que aquest senyor era un protestant de l’església evangelista, doncs no, era un monjo benedictí. Per cert, el seu escrit era molt interessant i ens deia que tota aquella majoria de persones que freqüentaven les misses, no eren la realitat, sinó el producte de pressió política. Et voldria dir Domingo, que el Senyor, no ens va estimar més que ara, ni menys que en el futur.
Estimada Isabel Maria:
Estic content de rebre la teva carta, tanmateix en ella em renyis, per la destrucció de les meves poesies de l’època anterior a la meva conversió. En el teu enfocament, em dius que elles formaven part de la història de la meva vida, i que en realitzar aquest acte he destruït una bona part del meus sentiments. Llavors em preguntes si aquest no serà un acte de radicalisme religiós.
La primera part del teu enfocament guarda una bona relació amb el món de la raó. No has estat l’única persona en renyar-me, ja que un d’ell és el meu amic fra Josep Aliaga, germà de l’ordre del Cister. Però et contesto igual que a ell, que no fou un acte precipitat ni molt menys, el vaig pensar i sospesar molt abans de fer-ho. I no fou un acte religiós, ni de fe, ni d’ètica, sinó que va ésser un acte d’alliberament psicològic dels meus sentiments.
Alguna cosa va sobreviure per poder recordar el que feia, la poesia és el reflex dels sentiments de la persona com a resposta del que viu en el seu interior, i jo visualitzava un món de violència, de guerra,i de injustícia. Començar a tenir consciència de tot això, amb la revolució de Cuba. Al principi la seguia a través dels diaris, després descobrir la de terra santa, a on la violència s’ha fet palesa des de l’antiguitat i aquesta no sembla que s’acabi mai. I tanta mort absurda t’acaba fent fàstic.
T’envio un poema que sobrevisqué i solament de preparar-ho, ja em deprimeix, es diu: “M’envaeix”
Una forta tristor ara m’envaeix,
quan recordo el soldat Marcial,
que amb el seu cant triomfal,
s’acaba enterrant a ell mateix.
Direu,que marxava ara a cercar,
tota la glòria en un bon dia,
tot el món és meu, és va pensar,
sabeu, aquell no era un bon dia.
Llavors t’adones que la teva vida,
és solament un petit somni,
i que tan aviat la tens ja florida,
et pot arribar sobtadament la fi.
Una forta tristor ara m’envaeix,
quan recordes ara amb dèria,
tanta enveja i tanta misèria,
que ens rebaixa i que ens envileix.
Les bèsties no tenen pas res,
perquè puguin menjar ara.
què fas Magí? Que no fas res,
doncs per què te’n vols anar ara?
Per què vols deixar la dalla?
per què vols prendre el fusell?
que dius,que la pàtria o la pell?
que no veus, com cau la tanca
del vostre corral tan vell,
i que farà la teva vella, de la medalla?
Que dius que tornaràs, potser sí,
però serà igual que avui, Magí,
després de tanta i tanta mort,
que et pesi en el somni i en el record.
Ja no t’escric més poesia, doncs m’entristeix molt, la veritat es que em pots dir que sempre hi ha hagut guerres i que tal vegada, seguiran havent-ne, però jo no he viscut sempre. I als trenta-tres, Déu em va donar una oportunitat de gaudir d’una existència nova i un servidor no la vol desaprofitar, ja que no sempre es tenen tantes oportunitats. Comunicar-te que quan la teva germana Carmen va estar malalta, també li vaig redactar una carta poema, que si vols te la enviaré.
Esperant la teva carta s’acomiada el teu cosí, que ara t’estima amb una persona que es diu Jesucrist.
En Joan.
Annex.
Et vull comentar Domingo, que les poesies no les vaig trencar pas per una qüestió religiosa, doncs el nostre Senyor Jesucrist, el primer que ens demana és que no destruïm res. Ja saps que hi hagut d’altres persones que també em van demanar que no les trenqués, però després de tanta tristesa, frustració i misèria humana, allò fou un acte de alliberament i de joia. Del poc que en va sobreviure, ara quan he escrit aquest vers m’he tornat a deprimir. Desgraciadament, m’agradi o no, així era el meu sentir.
Estimada Isabel María:
He rebut la teva i això sempre em dóna joia, em dius que sí, que t’enviï l’escrit que vaig fer per a la teva germana Carmen. Et comento que vaig tenir la necessitat de realitzar-la, al saber que estava internada i que aquest fet m’afectà molt cosa que es reflexa en el mateix.
Diu així:
Feia un sol que era quasi infernal,
a primera hora de la tarda que caminava,
pel carrer que està darrera del cami-ral,
tenia el sentiment sorprès i aguaitava.
Que dintre d’un bonic test una flor,
i també petites jardineres velles,
per què hem de fer les coses així Senyor?
Volem engabiar les teves meravelles,
com aquell ocellet que demana amor,
doncs de la llibertat sols li queda l’enyor.
I és que sempre acabem per trencar,
tot el que a Tu ens pot apropar.
d’aquesta manera ens preferim allunyar,
del que a Vós ens pugui fer estimar.
Saps Carme, mentre guaitava aquelles flors i l’ocell engabiat, enmig d’un soroll eixordador dels motors i de la seva contaminació, que solament serveix per allunyar-nos els uns dels altres, he vist la teva imatge. Potser el fet d’estar a la residència, m’ha connectat amb l’ocell que un dia perdé la seva independència, per fer companyia a les persones, aquest és el perill que correm amb les persones que confonen el seu egoisme de no estar sols amb un fals amor envers el pròxim. I aquesta sensació de voler-te empresonar em dóna neguit.
Amb el pes de la tristesa, es torcen,
les joves flors i també ploren,
amb petites llàgrimes que ara surten,
i moltes amb l‘escalfor es moren.
Les altres empentades pel vent,
volaran i el seu final serà el xocar,
amb el rostre endurit de la gent,
no deixen que al seu cor, poguí arribar.
Saps Carmen, hi havia uns petits pardals,que corrien fent saltets pel mig del carrer Adra, mentre cantaven anaven cercena quelcom per menjar i m’he preguntat si t’hauria agradat de fer una paradeta en el camí de la vida, per poder contemplar-los, com una ofrena a la llibertat.
També m’agradaria dir-te que malgrat la seva aparent llibertat aquets ocellets tan bonics, tenen els seus problemes i les seves limitacions, tanmateix ells no deixen de cantar, doncs la raó de la seva vida és expressar el seu cant, i aquest es transforma en una oració d’amor al Senyor. Pensa que a tu hi ha molta gent que t’estima i que vol el millor per a tu.
El teu cosí.
Bé Isabel María aquí s’acabava l’escrit a la teva germana, que vaig anar ha portar-li a la clínica, fet que encara m’afectà més, doncs feia molt de temps que no en sentia tan malament. M’hagués agradat escriure-li alguna cosa que l’hagués ajudat, i no vaig poder. S’acomiada el teu cosí que ara t’estima amb una persona que es diu Jesucrist.
En Joan.
Annex.
Saps Domingo la meva cosina va morir de accident a les carreteres franceses, als pocs anys d’aquesta carta, em va saber molt greu i encara me’n sap ara. Sempre penso que havers pogut aportar una mica més, tanmateix sé que no puc arreglar tot el món sol, com també sé que per anar per sobre de les possibilitats, s’ha de fer molta oració i pregaria. Encara que Ella no ens deixa mai.
Estimada Isabel Maria:
Estic content d’haver rebut la teva, em preguntes perquè vaig a Lourdes, i si realment em crec aquesta història, o senzillament perquè he vist quelcom fora de lloc.
Mira tinc un matrimoni amic de Teia, on la Conchita que és molt creient no era una assídua del viatges amb la hospitalitat, en canvi el Jordi, que no és una persona de misses hi va cada any. Així que el Jordi té a tothom intrigat. Preguntant-li, que hi trobes Jordi?
La seva respost: A Lourdes s’hi ha de anar i viure i això no t’ho puc explicar. Vés-hi!
Jo crec que aquí falta, a fer-hi un servei! I ara ens trobem de nou al principi de la nostra correspondència, és una qüestió de sentir i de viure, no el puc donar.
De veure quelcom fora de lloc, t’explicaré que un company dels voluntaris de Sant Celoni, l’havien operat del genoll, amb un resultat negatiu que l’obligava a portar bastó i a més coixejava. A les piscines el banyà el meu amic Nicasi, d’ell l’únic que puc dir que és meravellós. A l’ajudar-lo a sortir li digué : “Crec que m’he curat” Doncs l’aigua estava calenta.
La contesta del Nicasi fou: No cridis massa, que no organitzem un enrenou. El nostre company al sortir, s’apropà al riu i tirà el seu bastó, doncs ja caminava bé. Acabà la peregrinació, sense fer soroll i seguir amb la seva vida de voluntari de la mateixa manera. Cada dia per acomiadar-se del seu voluntariat anava al camerino de la Verge, pujava les escales i li deia adéu amb un peto a la Seva mà. Un dia al baixar cau i es trenca el genoll que s’havia curat. El porten directament al quiròfan, i al operar-lo de nou descobreixen que l’operació anterior no fou ben realitzada, i com és molt natural l’error va ésser esmenat.
No sé tu, però un servidor me preguntat un munt de vegades, el perquè si ja s’havia curat. De totes maneres voldria dir-te Isabel María, que els miracles físics, no m’han impressionat ni la meitat de les transformacions morals. On s’hi troba el despertador que un dia et treu del vell món material per a que puguis caminar pel viarany enmig d’un bosc de conceptes nous, on en les corbes hi trobes un rètol que diu: “Tu també pots estimar”.
S’acomiada el teu cosí que ara t’estima amb una persona que es diu Jesucrist.
En Joan.
Annex.
La veritat Domingo, és que hi vaig anar amb els trens de malalts almenys deu vegades, emocionalment va ésser molt dur i meravellós alhora, possiblement la cosa més fantàstica que m’ha succeït, per cert l’ultima vegada que vaig anar de peregrí, vaig poder gaudir de la teva companyia i com diu el Jordi de Teia: s’ha de visitar i viure-la en una actitud de servei.
Agraïments:
A l’Antonia Molina i al seu espòs el Domingo Duran, que tan m’han ajudat a caminar per el camí de la fe, que anem desenvolupant el dia a dia. I per agafar-se de forma tan seriosa tot el que he volgut dir sobre el paper.
A la Laura Paús, per les seves correccions.