GARGOTS A L’ARENY D’UNA RIERA. 
Una gran part de les histories que formen aquest escrit, em vingué a la ment en forma de flaixos, mentre feia d’escolanet a la missa del matí, aquella època va esser riquíssima amb vivències i missatges, com que no entenia el que em passava, em feia el desentès,com aquell que no va amb un. Un dia que intentava memoritzar les diferents coses que em succeïen, m’adonà que moltes s’havien quedat en el camí, i per tant havia de fer quelcom, ja que no se’m van regalar tantes coses, perquè les deixes perdre’s tontament i començar a escriure alguns esborranys de diferents maneres, així almenys tindria quelcom que em recordés aquelles històries, o almenys part de elles. Aquí el desenvolupament acabà amb un conte, segurament la seva construcció, porta vestits prestats de la meva conversió, no el seu interior aquest com he dit em fou donat.
El dedica al meu amic Eudald Freixes, el qual conegué quan fèiem el servei militar a la Vall d’Aran, en toca dormir al sota de la mateixa llitera i com que l’espai era molt reduït al primer dia li proposo de fer ells llits conjuntament, estalviant un temps que ens era primordial, aquelles hores del matí. Em donà d’impressió que era el xiquet mes formal d’aquella companyia, era una persona diferent, ja que era l’únic que anava els diumenges a missa. I per a ell, els que havíem pujat de la costa érem la seva atracció, i segurament hi tenia que veure les aportacions dels turistes. Als altres del ramat, no freqüentaven ningú l’església i ho expresso d’aquesta manera, ja que semblàvem més una manada de cabres esbojarrades que s’abeuraven en l’alcohol a garrafes, que no pas una companyia militar. No em vull fer un zoològic, de totes maneres deu n’hi do els personatges que hi érem presents. 
L’Eudald, era de la província de Lleida com la meva mare i la veritat, és que em recordava algun dels personatges de les històries que ella m’explicava “ de Bon homes” que feien de jutges de pau en el repartiment entre les herències dels fills, com el meu avi Agustí o el seu amic, el Mossardo, famós per la seva gana, eixí quan el cridaven en una casa, per fer el repartiment i era preguntat si volia per dinar un conill o un pollastre, sempre responia: “de tot i tot barrejat”. Tanmateix l’historia que me’l recordava més era la del jutge de Oliola, que tenia que veure amb una avantpassada de la meva mare, que vivia en una masia i durant una nit van ésser víctimes del robatori dels seus xais al corral de la mateixa i quan el seu marit sortir a la porta de la casa, i cridà: “deixeu això que no és vostre”, li dispararen un tret que no el va tocar, però ell morí als pocs dies d’allò que en deien en aquell temps:“un cop de sang”. Llavors la Munda, que així es deia, es quedar sola amb un munt de vailets i desesperada per els deutes. Un dia amb un ofuscament de les seus sentiments, decidí de tirar-se al canal. Per sort es trobà un home bo, que quan es va creuar en el seu camí i sense parar, li preguntar: on vas Munda, que no estimes els teus fills ?
(La Monica, l’Eudald, la Lidia, la Pepita, i la Regina).
Mentre seguia caminant, pensà que sí que se’ls estimava i molt, i un tros més avall feu mitja volta i tornar envers casa seva, calia treballar i molt, de totes maneres els cèntims no eren suficients per pagar el deute, i el creditor que a més a més era parent i veí, la denuncià al jutjat de pau d’Oliola.
El bon jutge va reunir les dues parts, llavors li preguntà al creditor: Què voleu d’aquesta dona? I l’’home contestar:
Que em pagui els seixanta duros de plata que em deu! Davant la sorpresa del creditor, el bon jutge es tragué una bossa amb seixanta duros de plata de la butxaca i li digué: “aquí els teniu”. –No els vull aquests, dons no són pas d’ella. Les cares del home i de la Munda eren tot un poema, expressaven quelcom mes que incredulitat, I quan es va refer una mica es dirigí a la dona tot preguntant-li: Quant de temps necessitaràs per recollir aquests diners Munda?- Fins al juny de l’any vinent. Llavors dirigint-se al creditor li digué amb un to no massa afectuós: Vos tornareu el mes de juny de l’any que ve, a recollir els seixanta duros, que si no són d’ella seran meus, i mentre tant us guardareu molt de molestar aquesta dona, sinó voleu tenir problemes amb un servidor.
La dona recollí els cèntims, amb l’ajut del carro i del cavall,ja que a les nits feia viatges de pedres per als paletes, i de llenya per als forners de Pons. Amb els anys, va comprar la casa del seu creditor i familiar.
L’Eudald, nasqué al poble de Llobera, on les catifes blanques de la boira, arribaven als mateixos peus de la masia que vivia, en els dies que n’hi havia, es transformava el seu paisatge, en una illa enmig d’un mar blanc, encara que aquesta seguia gaudint d’un cel blau i solejat,segurament degut aquest fet, ell s’entenia tant bé amb la seva soledat, un bon dia se’n va anar a Solsona per canviar de companyia, els seus ulls no foren del color del seu cel; més endavant es comprà una retroexcavadora per esculpir la naturalesa com si fos un llapis gegant. Les ànimes velocipedistes no tenen temps per a la poesia natural, Eudald,mira sempre he cregut que a l’altre cantó del túnel vam perdre quelcom. És curiós que a partir de la meva conversió t’hagis allunyat del Jesús de l’evangeli, fent un camí a la inversa i per tant no hem pogut compartir-lo.
CAPITOL PRIMER.
El Janot vivia en un poble de secà en la província de Lleida, li agradava que els seus veïns en diguessin la terra ferma, tanmateix no sàpigues el per què, devia d’esser l’estimació per la terra, bonics els camps oliveres o ametllers, i enmig el blat o l’ordí, ressec i polsegós on els pardals en prou feines si s’apartaven quan ell passava.
Ell es parava a mirar-los tot repenjar-se en el seu bastó, sí, havia nascut amb una petita minusvàlida,tanmateix els altres li fessin gran i difícil i no sols els nens al col·legi, també els grans no li perdonaven el que fos diferent, i ells tenen unes armes terribles, com la indiferència o la marginació. Mentre es deia,” com si no fos prou difícil adaptar el mon a les meves circumstancies”. En mica en mica s’anava atansant allà al fons a la riera seca, pel camí dels horts que anava davallant per entre mig de les verdures de temporada, i algun que altre arbre fruiter, com més avall més possibilitats de recollida d’aigua pluvial i per tant mes verdor. Quan arribava al seu areny li agradava escriure versos sobre la sorra, amb ells tenia la llibertat de fer i desfer, sense preocupar-se de la mètrica o del nombre de versos el que realment li era agradós, era el so de les rimes quan el deia en veu alta, i aquest se li donava força bé, ja que des de petit havia gaudit de certa facilitat en lligar les paraules i com que des que tenia ús de raó i memòria li deien, que els poetes tenien llicència, i aquesta frase l’ajudava a portar la seva diferència.
Així escriví:
Aquesta riera seca i molt vella,
hi he sembrat ara un sentiment,
de tant petit que és, s’estrella,
en el mur de tota aquesta gent.
És com un adéu de la tardor,
i com un producte de la solitud,
que ofega a tota classe de flor,
i que el vent ara s’ha endut.
Amb totes les seves paraules que ell escrivia es notava certa desil·lusió ja que en el seu pensament, estava influenciat per la seva deficiència fisiològica, fet que no li van preguntar, si ell la volia compartir la resta de la seva vida, es veia a si mateix, interpretant una obra de teatre i en la que havia de fer el paper que els altres no havien volgut. Aquesta circumstància amb d’altres,influïen en que la seva poesia fos trista i melangiosa, tanmateix en aquell racó de món, li estava permès estimar o desestimar a gust de la seva imaginació, encara que el frenés el seu problema, que es convertia en un veritable mur que no sols l’influïa amb l’escriptura, sinó també amb la resta de la convivència diària.
Llavors influenciat per aquest sentiment envers la tristesa escriví:
El vell somni que has perdut´
a l’areny d’aquell torrent sec,
és el sentiment que ara t’ha dut,
de sentir com el temps es perd.
És una angoixa que se’n va,
dins d’un camí sense sortida,
i a tu et llesquen avui el pa,
de l’almoina de la teva vida.
La força et falla el moment d’ara,
per poder-li plantar la cara,
i saps que has de agafar encara,
aquesta almoina que et desagrada.
Voldries amb tota la força cridar,
però la veritat et torbes del tot mut,
i ara sols et queda el poder marxar,
com el teu somni que has perdut.
A ell el satisfeia el pensar que quan plouria l’aigua s’emportaria els seus versos baixant per aquella riera, envers alguna platja i que com el missatge d’un nàufrag dins d’una ampolla, restaria sobre la sorra tot esperant que alguna ànima meravellosa el llegís i tal vegada el valorés una mica, es podria donar el cas de que fins i tot vingués al poble per coneix-se’l personalment. Perquè no?
Així desenvolupava la seva imaginació i també els seus sentiments,ja que en aquell racó de mon li era permès l’estimar o el desestimar, sense cap mena de normes o obligació,allà podia adaptar totes les coses a la seva limitació, i la seva ment li permetia viatjar a una velocitat vertiginosa, senzillament era el seu amagatall, el lloc sagrat, on trobar-se a gust amb si mateix. Segurament la majoria de persones, té algun lloc així o semblant en la seva vida quotidiana, sinó acabes bevent a la tasca del poble o la del barri i és que l’alcohol també ajuda a oblidar.
S’apropava el migdia, calia retornar a casa a dinar, i aquesta tornada significava acceptar la realitat quotidiana en el seu pensament, i aquest se li feia més costerut que la pujada del camí dels horts. Sempre que baixava s’embrutava de sorra i pols i la mare li rondinava una mica i és que ella desgraciadament tenia molta feina, ja que a més de la casa i la compra, havia d’ajudar al seu marit amb el bestiar i a voltes amb el camp o l’hort, i a sobre dec esser una propina extra?
Es posà en camí i de mica en mica anava fent la costa entre els horts, concentrat amb el seu pensament, es sentia trist, ja que deduïa que ella es mereixia quelcom més, “almenys hauria de fer un esforç més gran amb els estudis” s’anava dient; tanmateix aquest problema del peu tampoc em permet massa virgueries a l’hora d’ajudar, es trobava en un carreró sense sortida, que el feia sentir-se malament i no podia evitar que se li escapés alguna llàgrima.
CAPITOL SEGON.
-¿Que et passa xiquet?
De sobte algú l’estava preguntant, es sorprengué tant que s’espanta una mica,doncs encara que no s’havia fixat en el camí,en aquelles hores no hi solia haver ningú,ja que la majoria eren a la llar de cara al plat o preparant-lo, tanmateix allà hi havia algú, que l’estava interrogant.
El Janot es va parar i el va guaitar, era un vell captaire, segurament de pas per el poble com tots els transeünts, solen portar totes les seves pertinences amb ells, per la qual cosa es guanyen el sobrenom de pastorets. Anava més aviat brut i estripat, era assentat a la vora del camí, llavors com que no sabia que contestar-li, li feu una resposta estranya.
- No ho se pas.
- Dons així perquè plores?
- Potser és que em sento sol, o tal vegada penso que les persones no m’estimen, tal vegada per culpa de ser un esguerrat, la veritat és que no ho sé.
- ! Què dius ara noi! Tot això és un munt de disbarats, saps feia temps que no en sentia tanta quantitat, en tant poca estona. Mira sol no estàs, hi ha la teva família i la resta del poble, potser els hauries de donar una oportunitat. I d’estimar-te? Els pares que segur que sí que ho fan i molt, la resta de les persones, també estic convençut t’estimen a la seva manera. Al cap i a la fi, tothom ho solem fer així i segurament tu no ets tant diferent, tanmateix et costi de creure. Saps allà dalt, hi ha un vellet que ens estima molt, mentre li deia, senyalitzant envers el cel.
- ¿ I Vos, perquè creieu que es veritat tot això?
- ! Home! tothom sap que Ell ens estima a tots sense fer cap diferència, que ja ho feia en el si de la nostre mare,i El seu amor ens farà companyia la resta de les nostres vides, encara que nosaltres el rebutgem, Ell seguirà fidel. Saps xiquet jo em sento estimadíssim.
- Sí home i que més, em sembla que m’estàs explica’n un conte, la meva mare quan veu que no les pot haver diu:” naranjas de la China”
- Què es el que li fa creure a un vailet tan jove, que no pot esser veritat?
- Dons em dona la sensació que sou molt pobre, sí, encara més, que els pobres del poble, a més aneu brut i escassigallat, i amb aquesta barba sense afaitar, sembleu una veritable ruïna.
- Doncs mira vailet, les aparences enganyen i en la meva persona encara més, mai t’hauries de fixar sols amb aquestes imatges exteriors,ja que la vestimenta forma part de la disfressa social, la qual no té res que veure ni em els sentiments, ni tampoc amb el comportament. Mira jo soc ric, sí, fins hi tot riquíssim. Casa meva, es fins on arriba la meva vista, les parets, són el blau de l’infinit i el sostre i el sostre és el cel mateix amb tota l’estelada que brilla per donar llum i joia al meu cor, quan me’n vaig a dormir, llavors aprofito per despedir-me d’Ell tot donant-li les gràcies, pel dia meravellós que m’ha regalat, dins d’aquest immens jardí que ha fet de casa meva. Mentre anava explicant-ho, s’ajudava de les mans per ensenyar tot el que es podia guaitar, al Janot li va fer molta gràcia que aquell picaportes s’apropiés de tot el terme. Tot rient li digué:
- Si tot això que dieu, és molt simpàtic i ho dieu amb gràcia, tanmateix ho repetíssiu davant dels vells a la tasca del poble que per un pam de terra en les seves llindes, són molt capaços de barallar-se i amenaçant-te amb l’escopeta, sens dubte que aniríeu força calent,” a fer de deu que si”, malgrat tot, sou molt graciós, amb totes aquestes històries de vellets i de cases que són tot un terme, però la veritat no ho tinc massa clar.
- Ja veig que et costa de creurem una mica,doncs t’explicaré una història que va viure un xiquet amic meu.
CAPITOL TERCER.
Aquest nen com que estava descontent amb el seu entorn, e inclús en sí mateix, deduí que el més primordial i primerenc que podia realitzar, era fer-se el farcellet, i anà a cercar el que li mancava, ja que no ho podia aconseguir en el lloc en que vivia. Va caminar i caminar, per un món on tot li era desconegut, tanmateix ell seguia doncs creia que no havia arribat al seva meta, i va segui fins que l’esgotament el feu caure dormint-se, quan ja havia perdut la noció del temps i de l’espai.
- Quan es va despertar, no diries que va veure.
-Doncs no.
-Era al mig d’un carrer, era ple de gom a gom de portes, fins al mateix infinit, ni havia tantes que no es podien comptar, m’entres unes s’obrien les altres es tancaven. Però al nen li cridà l’atenció, una en que hi havia a la porta un ancià amb la barba i els cabells llargs i de color blanc, a més portava un vestit rar, d’un color blanc llampant. El nen se li atansà i li preguntà:
( Obra d’en Tomás Bases Hernández).
- Qui sou Vos? El vellet contestà:
-Sóc el porter de la casa d’aprendre a estimar. Com que la porta era oberta, el nen hi feu una ullada i quina no fóra la seva sorpresa en veure que no hi havia pas cap casa, sinó un immens jardí. El nen es va sorprendre de no veure cap edifici, i davant del seu dubte li tornà a preguntar al vellet:
-”Escolti’m senyor porter”, Vostè diu que aquesta és la casa d’aprendre a estimar, i jo no hi veig cap edifici? Aquest li va contestar:”Nosaltres som les pedres que construeixen l’edifici”. Com que no entengué res, pensà que podia ésser interessant i que tal vegada era el que ell buscava, i li preguntar: Senyor de l’entrada,un servidor pot passar al seu interior?.
Ell el mirar de fit a fit i amb una veu que tronava li comunicà: “Qui pren aquest camí, ja no torna mai més enrere.” Es quedà una mica confós, doncs no entenia molt bé totes aquestes paraules que li deia el porter, tanmateix en una reacció impulsiva digué:” Bé si ha d’esser d’aquesta manera, que ho sigui” i entrà. Un cop a dins confirmà que fins on la seva vista es perdia, era un immens jardí, aquell moment l’home li donà unes eines de jardineria força petites,i que hi havia moltes flors i de tots colors, però petites, li recordaven les que eren a les vores dels camins o enmig dels camps i horts, aquelles que les persones humanes ni es miren, doncs al no tenir l’etiqueta d’importants, no les poden tenir al seu costat, i han de restar tot el seu temps a fora en els camps.
Mentre el porter l’acompanyava, l’anava ensenyant i donant tota classe d’explicacions, recomanant-li que tingués molta cura, dons eren unes floretes petites i molt sensibles i per tant davant d’elles sempre has d’alimentar bons pensaments, aquest fet era primordial en el seu desenvolupament. El nen es mirà l’home i li comunicà:
-!Escolti’m! Per què carai envers d’ensenyar-me a estimar, em dona classes de jardiner?
-!Paciència fill, en el seu moment tot arriba! Mira ves posant una mica d’aigua i una mica d’adob, a més de treure totes les fulles pansides, si estoves la terra aconsegueixes oxigenar les arrels de les floretes, les fulles seques les tires al femer, per fer adob natural.
-En fi,com que has après molt, crec que si no tens cap dubte important hauria de tornar a la porta, doncs si arriba algun vailet nou, tinc l’obligació d’ensenyar-lo.
Abans d’anar-se’n m’agradaria fer-li una pregunta: Com es que en aquest jardí,que per cert és immens, no hi ha les flors que les persones humanes consideren importants, sinó solsamènt aquestes més petites? Llavors ell contestà: ”Perquè aquestes són les que tenen la mesura de l’importància”
-!Escolti’m totes les seves respostes són difícils!
-¿No se per que dius això?
-Home, és que segueixo sense entendre’l.
-Tot arribarà, si tot arribarà, i traient-ne de la butxaca, un rellotge sense agulles se’l mirà, i acomiadant-se partí envers la porta d’entrada. S’adonà que ara tenia que prendre les iniciatives per si sol, i aquest fet li donava molta més responsabilitat i l’obligava a esforçar-se més, tanmateix li seguia agradant com al principi, dons seguia desfruitant amb la mateixa intensitat que llavors. En el seu pensament, deduïa que les plantes el devien de necessitar i en tot aquest temps que fa que les cuido, ja em deuen d’estimar. I per aquesta mateixa raó, a mi m’agrada seguir, i aquest seguir em fa sentir bé, segurament elles en són imprescindibles i si les necessito de veritat, llavors també me les estimo.
D’un salt es posar dempeus i cridar amb força envers el vellet, que per cert ja era ben lluny: -“Senyor porter, m’estimo les flors”
Malgrat la distancia, el nen s’adonà que el vellet li somreia i li parlava amb els llavis, i l’entenia,doncs les paraules li ressonaven dins la seva ànima, -“aquestes petites marquen el contrast amb les grans i importants, dons es poden comparar, per tant elles tenen la mesura”. Els pensaments brollaven inundant tot el seu sentir acompanyats de llagrimers, m’entres s’anava repetint, ja se estimar, sí, ja se estimar i en un moment en un esclat de llum, descobrir que havia vist DÉU CARA A CARA, PERQUE DÉU ÉS ESTIMAR.
-Saps xicotet aquell amic meu, fou capaç de donar-li quelcom al Senyor a canvi de res. Doncs havia descobert que el rellotge de la caritat i del amor, no té hores. ¿I bé com has vist la història del meu amic?
-M’agrada’t molt. Tal com expliqueu les coses em feu sentir molt bé, no havia trobat mai a ningú que em clarifiqués les coses des d’un altre prisma, ensenyant-me que les coses o les idees es poden mirar des de l’altre costat, i és que mai ho veié així, per exemple que em ressaltes la importància d’unes floretes que han nascut, viscut en la natura i que mai han sigut o seran admirades per ningú.
-Saps jo sempre m’assec a la vora d’algun camí, d’aquesta manera estic al seu costat, contemplant-les en el seu entorn, elles sempre estan esperant que alguna persona es pari un moment en la seva vida i els hi regali algun sentiment.
- Per què creieu vos que la gent no es para?
-Ah, xiquet, les persones grans tenen massa pressa, ja que un bon dia neixen corrents, viuen, i fins i tot un no bon dia es moren corrents, i llavors s’adonen que han fet tard en els seus sentiments. És així de senzill.
El Janot fa fer una rialla i li digué: -acabeu de recordar-me al pare, que per anar a llaurar ó a la granja, vol corre sempre i acaba que se li fa tard i llavors tot es rondinà i queixar-se.
-Vosaltres els joves heu de tenir molta paciència amb les persones grans i les heu d’estimar molt.
- Per quina raó, creu que ho hem de fer-ho?
-Dons perquè elles necessiten sentir-se importants, llavors comencen a posar mesures i més mesures, papers i més papers, lleis i més lleis, i vinga enrenou,llavors no hi ha ningú que s’aclareixi; parlen i parlen, discuteixen ben fort, per sentir-se ells mateixos, i acaben perden les mesures de la importància.
I per això, tant absurd els hem d’estimar?
-La raó més important, és que ho necessiten. Per als teus pares i la seva raó d’existir es imprescindible que ho facis. El que t’he dit era solsamènt una fal·làcia per fer-te reaccionar. S’està fent tard i la teva mare t’està esperant amb el plat a la cuina. A més ens hem de moure si no ens volem mullar, està a punt de ploure.
És un llàstima que no us quedeu al poble, ara que ja som amics.
Tot madura al seu temps.
CAPITOL QUART.
El Janot, alçà la vista envers el cel,dons començava a caure gotes, i el cel estava ennuvolat, veié que s’acostava un veí amb un paraigües gros, dels que en diuen de pastor. Era el Peret Rebolleda, un solter solitari, segons la seva mare una gran persona, que sabia estar a l’ombra. ( Arreglar les coses sense cridar l’atenció). A més d’esser el fuster del poble; es preguntà: On anirà aquest home?. En arribar al seu costat el tapà amb el paraigües i per sorpresa seva li digué: Vinga xiquet que et mullaràs i es posà a caminar amb ell, tot preguntant-li:- Doncs vens Janot?
-Venia de la riera seca i m’he parat a parlar amb aquell captaire que està a la vora del camí. El Peret es parà en sec i li digué: -No he vist a ningú quan venia i és un lloc difícil per amagar-se, fins hi tot de la pluja. En fi, què hi feies allà baix.
-M’agrada d’escriure versos, i en la solitud d’aquell racó, no se’n riu ningú de les meves coses.
( El Peret Rebolleda, el fuster que sabia estar a l’ombra).
- OSTRES! li agrada la poesia, carai home, carai de xicotot vés per on li agraden els versos com a mi. Certament el Peret se’n feia creus, i ell es sentia bé dons acabava de descobrir un nou amic i aquest no se n’aniria del poble, per tant va pensar que seria bo de mesurar les paraules de fer poesia, no volia començar defraudant a ningú.
-Saps Peret els meus versos solen rimar, i que tinguin sentiment durs, tanmateix a voltes la mètrica està molt lluny d’esser massa correcte.
- Ostres! Com ha de ser, faltaria més, com a mi m’agrada. Quan els sentiments afloren amb ràbia, transformen aquesta cosa tan bonica que és un vers, donant-li vida pròpia a través de la seva duresa. No coneixes el poema que es diu “el fill del caos”
-No, de qui es?
-D’un poeta que anomenen “el pescador de sentiments” guaita te’l recitaré doncs el sé de memòria:
Amb calç et van emblanquinar,
els murs de la teva vida,
perquè hi pogués sempre brillar,
la teva soledat altiva.
I és que et volies quedar aïllat,
sense recordar el proïsme,
pensant sols en la comoditat,
del teu propi egoisme.
Perquè et feia molta por,
haver de donar una mica,
si potser doncs massa por,
per una cosa tant xica.
Saps que ets fill del caos,
fins a la mateixa agonia,
i que tant sols podrà el caos,
engendra odi i rancúnia.
I el que així ha viscut,
sempre el va defensant,
car és el seu propi escut,
encara que l’està ofegant.
I és difícil de poder deduir,
qui ha viscut en el caos mateix,
que sobtadament es pot obrir,
una petita llum sense més.
Però tu enmig de tots els cercles,
feres una entrada per l’orient,
i els vells murs trencares,
també per la part de l’occident.
I als altres hi vas deixar entrar,
i al Senyor t’hi vas trobar,
dins de la teva pròpia llar,
sense haver-lo de cridar.
I és que Ell t’estima amb totes,
les rebel·lies velles i també les noves,
perquè al cap i a la fi et trobes,
el seu amor en petites gotes.
Saps, l’esplèndid no és pas aquell,
doncs perquè li sobra dóna com molt,
sinó que l’esplèndid és aquell,
que dona quelcom que li manca i que vol.
El més important ve ésser descobrir,
que Déu no et va mai deixar,
ni tant sols quan eres al caos ahir,
saps que Ell sempre et va estimar.
( Obra d’en Tomás Bases Hernández).
I doncs Janot, Què t’ha semblat el poema del pescador de sentiments.
-Estic sorprès, és com si m’ havers vist a dintre meu a través d’una finestra. Lo mes curiós Peret és que no l’obri jo.
- Sí, noi una definició molt bona encara que potser envers d’una finestra el definiria com mirar a través del melic. Saps en sortir del col·legi, podries passar pel taller, et deixaria llibre de poetes i desprès intercanviar les nostres opinions.
-Seria fantàstic Peret, la mare m’ha dit que buscaves un aprenent per el taller, si vols m’agradaria ésser aquesta persona, la fusta es un material que em cau força bé.
-És un material domable i agraït, quan el treballes desprèn un perfum especial, fins i tot amb la fusta vella, saps Janot estic content que vinguis a treballar amb mi, ja veuràs que al manipular-la, també és una forma de fer un poema.
S’havien apropat bastant a casa seva i abans que s’acomiadés, li volgué preguntar: Com has dit que es deia aquest poeta Peret?
-El pescador de sentiments. és un pseudònim tret del títol d’un poema seu i que ell se’l posar com a fita en el camí de la seva vida. Te’l recitaré:
Senyor, el meu rostre has besat,
amb l’alè del somriure Teu,
tenia el cor ben estripat,
per la pobresa del viure meu.
Com un pescador solitari,
el pas del temps m’ha encorbat,
i sobre la pols del vell camí,
les nafres dels peus he marcat.
Senyor,el meu rostre has besat,
amb l’alè del somriure Teu,
ja a la vella barca he deixat,
i també a la platja li dic adéu.
Car les xarxes del meu passat,
m’has cosit tot el que tenia trencat,
i a l’espatlla me l’has carregat,
perquè des d’ara pesqui al Teu costat.
Com un pescador de sentiments,
m’has cridat al mar de la il·lusió,
on podria anar a buscar jo?
si solsamènt Tu, tens els vents
de la vida eterna, Senyor.
Avui les ones s’han emmirallat,
mentre feien el cant del adéu,
perquè Tu el meu rostre has besat,
amb l’alè del somriure Teu.
- Que t’ha semblat Janot?
- Realment és molt bo, sí, més que bona, és un veritable cant d’amor al Senyor, a través dels seus sentiments, dels meus i dels altres.
-I es que els sentiments estan molt més a prop de les altres persones, del que ens pensem o fins i tot creiem, i és que de veritat no som tan diferents com volem demostrar en el nostre exterior. Bé, xicotet fins desprès.
-Fins ara Peret.
El Janot entrà a casa seva, la mare l’estava esperant amb el dinar fet a la cuina.
-Hola Mare , arribo tard,es que m’he entretingut amb el Peret, saps quan surti de classe, començaré a treballar d’aprenent.
Molt bé fill, penso que fas una bona cosa per al teu provenir, però ara has de menjar que es fa tard, a la nit ja m’ho explicaràs.
- Sí mare, mes val esser un petit bon oficial, que un gran pagès mediocre.
Al sortir de casa amb la maleta, es fixà amb el camí del horts, ja no plovia, estava desert com sempre tanmateix ell tenia la sensació que hi havia un abans i un desprès d’aquest camí, si alguna cosa era diferent, llavors li vingué a la ment aquell vers:
Tu el meu rostre has besat,
Amb l’alè del somriure Teu.