UNA VOLIAINA EN EL CAMP DEL SENYOR.
Joan Bases Abelló.
Saps Regina, el cigne porta una llegenda a la seva cistella,
la historia d’una princeseta bonica, i com als altres i a tu,
ens agradaria, ja que seguí del enamorat la seva estrella,
volant dintre des somnis, envers el país de ningú.
Allà on no existeixen els curts, ni tampoc els savis´,
allà on ningú mai es tornarà amarg de llenguatge,
paraules molt maques, per pronunciar tots els llavis,
i que poden canviar a meravellós un mateix paisatge.
El, teu esperit es va banyar en les fonts de la vida,
que estant en el mateix país, de l’ancià somni fugisser
on per molt que hi busquis, no hi trobaràs cap mentida,
i és que nomes volies una persona arribar a ésser.
Com una personeta preciosa de sis pams i mig,
que del calaix que hi té totes les seves nines, el Senyor,
va voler treure de les polsegoses golfes de l’oblit,
i posar-la al mig del món, amb tot el seu amor.
I com una estrella lluminosa, es decidí de penjar,
a dalt del nostre arbre, perquè fos per sempre més Nadal,
així la nostra alegria de festa, podríem molt més allargar,
mirant les coses per sobre, com si fos l’esperit un pardal.
Perquè el Senyor et va penjar de llufa un somrís,
en el que fora, el dia dels teus sants innocents,
i així la portis en el teu caminar, als teus llavis
per poder dir coses boniques, en tots els temps.
També et va emblanquinar les parets del teu jardí,
així amb el resplendor del sol, amagaries tota la tristor,
afegint la teva bonica faç, a la blancor de la flor de lliri.
I es que per als nostres ulls bevem, sí, l’amor.
El Senyor també pot posar-nos algun estel,
en aquest, el camí del nostre trajecte de la vida.
A mi m’agrada buscar-lo a Ell en la volta del cel,
i aquí a la terra també a la gent que ens estima.
Regina, un dia els teus ulls de princesa han begut,
de la font que és, i que serà l’aigua de la vida,
que després amb els anys una mica s’ha perdut,
la història d’aquell dia, tanmateix, Ell no t-ho oblidà.
I és que la nostra història humana és molt petita,
està feta de gent senzilla com ets tu i com sóc jo,
i que anem escrivint contínuament de mica amb mica,
dins del llibre del temps que és del nostre Senyor.
Somriu, sí, ara amb el teu bonic somriure,
no deixis que el món, t’imposi la seva por,
amb totes les negacions que porta el seu viure,
sí, que no t’allunyi mai de l’ombra del Senyor.
( Mural pintat per la Regina al carrer Pere Grau).
Aquesta poesia fou escrita per la Regina, quan encarà era molt petita, amb l’idea de que quan neix un nen somriu el cel, segurament volem dir que somriu el Senyor. Encara que en el nostre mon es trunquen masses existències humanes i per tant desgraciadament, el cel no pot estar tant rialler com desitjaria.
Mira la teva àvia Antònia, la meva mare, sempre m’explicava coses de la comarca de la Noguera, ella li agradava parlar de les persones bones, que solien fer intermediaris en els problemes familiars, sobretot en els malentesos per herències i perquè el seu pare, era un d’ells, era considerat un home bo. Ella va nàixer al pla de la Torça que està entre Artesa de Segre i Pons, desprès l’avi Agustí, quan encara eren petits els germans, faria la masia de cal Taquel, a l’horta d’Artesa, i a sobre de la mateixa i enfront de la vivenda a la fi de la finca, hi havia una costa que és la part est de la finca, aquell temps es va fer el canal d’Urgell, el qual es convertí amb una frontera natural, deixa’n la part superior totalment aïllada de les persones de forma natural, dons els ponts sobre el dit canal estan molt separats entre si, la qual cosa permeté que es generés una llegenda sobre una comunitat petita, gracies al seu aïllament.
Els petitíssims serien força divertits, i fins i tot podien ésser una mica entremaliats, tanmateix fossin els éssers més responsables sobre la capa de la terra, solien portar una medalla de pedra de pissarra, penjada amb un espècie de trena d’herbes: amb dos inscripcions que són el veritable compromís de la comunitat, i que es feia donant la seva paraula en el moment que es col·locaven el seu medalló, en el dia del pas de la pubertat a majoria d’edat. Paraula que es transformava en sagrada repetint les dues frases: Estima al Senyor i la seva creació, i fes als altres el que desitjaries que et fessin a tu. Com que no tenien riqueses, no existien interessos, i per tant eren desconegudes la mentida i la hipocresia. Tota la seva vida es basava en mirar de complir els seus dos compromisos amb els altres petitíssims.
És clar que com a tot arreu, sempre hi ha el que es queixa de la seva sort, doncs li sembla que li ha tocat un medalló de pissarra més gran del compte i això fa que el seu compromís, l’obligui a anar per sobre de les seves possibilitats, almenys aquest era el rondinament que li feia el petitíssim Jam a la seva amiga, la petitíssima Remi, i aquesta li va contestar:
-Mira, crec que has d’anar a visitar el petitíssim Ancià, el de la cabellera i les barbes blanques. Ja que ell està a càrrec de totes les lloses de la nostra comunitat. Ell té l’opció i també la obligació de portar-ho a terme. No has de viure sota un pes innecessari, t’han de trobar la mesura de la teva personalitat. Ja que nosaltres som uns éssers que hem de gaudir sempre d’alegria, si no perdem la nostra raó d’estar i d’ésser en el món.
-Així tu creus que haig de fer-ho?
-Sí, crec que has de fer-ho i immediatament, la feina quan abans està feta molt millor, així que agafes els trasters i te’n vas cap allà, ara mateix.
Ell prengué el camí envers l’altre cantó del bosc, on estava la gruta gran, que era plena de medallons de pissarra de gom a gom, feia goig veure tota aquella multitud de lloses de totes mides i amb diferents escriptures i formes, per la qual cosa el dit medalló, acabava essent una peça personalitzada, ja que formaria part del portant al transformar-se en una peça més de la vestimenta.
Com que el bosc, es un lloc adequat per agafar dreceres el nostre petitíssim, no va trigar gaire en arribar, al davant de la cova estaven el petitíssim Ancià, que era el responsable de tota la comunitat i junt a ell, el petitíssim Refet, que era una mica ventrut que junt amb el seu somriure, era la veritable imatge de la satisfacció. Ell era el responsable de fer i de reformar els medallons de pissarra, alguna cosa semblant a un picapedrer dels nostres.
-Bon dia petits saludà el Jam,amb un crit força joiós.
- Bon dia petitíssim Jam i doncs quines petiteses ens expliques.
-Be... a mi m’agradaria explicar-vos... que... no és que realment no m’agradi el fer coses per als altres...... tanmateix és que....
-En fi el petitíssim Jam vol canviar el seu medalló.
-Sí, sí, això es lo que volia explicar, m’agradaria que fos un pèl més petit, d’aquesta manera aniria una mica sobrat del compromís del medalló, en fi que em fa il·lusió d’anar sobrat per la comunitat.
-Tot s’arreglarà, ara entrem a la cova, i tu mateix podràs triar el teu medalló, doncs ell ha d’estar en algun lloc de la mateixa, ja que hi son tots.
-Ho....quina “petisada”. Això es fantàstic, mira que hi ha material aquí, no sé pas per on començar.
-Mira et guardes la teva trena, ja que aquesta és una penyora molt personal, i el medalló el deixes en alguna de les piles, i vas provant fins que surti la teva definitiva, ja que segur que hi és.
Així es que el nostre petit començà a triar i remenà medallons, aquest és massa gran per a mi, no m’agrada pas gens la forma que l’han donat amb aquest, doncs sembla una mica ridícul. I quines lletres més lletges l’hi ha posat al altre. Au! Que no l’han fet atrevit, el medalló, deu ésser per petitíssims molt moderns la meva és una forma de pensar més moderada. Mira! Aquest ha d’esser per un petit fenomen, doncs tant gran que es, vatua quin compromís! Fitxa’t! sembla que esta força bé, en fi me la provaré, i fica’n la trena se la col·locà tot caminant per el passadís amunt i passadís avall. No és el que desitjo, la deixaré i tornem a començar, que no ha passat res. Aquesta d’aquí, més que per petits moderns, és per a petits agosarats. Ala! quin rotllo, això és una antigalla, on vas a parar.
Ningú sap el temps que el nostre petitíssim es va passar allà dintre remenant medalles, de totes maneres hem de tenir en compte que ells disposen del que els humans diem: “tot el temps del món”, i en no disposar de rellotges, les seves mesures són diferents.
Guaita tu! Aquí n’hi ha una, que podria ser la meva, si finalment fora la definitiva, estaria de sort, en trobar la mesura del meu servei a la comunitat.
-Ei... petitíssims, em sembla que ha sortit definitivament la meva.
-Ben maca petitíssim Jam! però sembla un pèl gran No?
-No,no petitíssim Ancià, agafar-ne una de més petita seria un abús per als companys i també per a la naturalesa.
-Molt bé petit, si a tu t’agrada a nosaltres també.
-A més de la mida, el disseny és agradós i la lletra no és ni massa moderna, ni massa antiquada, en fi he trobat la meu motllo.
-Vinga doncs petit, que tinguis molta sort en la teva nova etapa, en la nostra comunitat.
-Moltes gràcies petitíssim Ancià, i a tu petitíssim Refet per la vostra col·laboració.
Tot acomiadant-se dels altres petitíssims, marxava fent saltirons d’alegria entre les petites herbes d’aquell bosc, en direcció al seu lloc habitual on desenvolupava la seva tasca comunitària. Moment que aprofità el petitíssim Ancià, per dirigir-se al seu company i ajudant:
-Ja veus petitíssim Refet, després de tota la feinada que ha tingut el nostre petit, i de buscar i remenar, ha tornat a escollir el mateix que portava. Saps sempre ha estat el medalló de la seva personalitat encara que li costes acceptar-ho.
-Sí, petitíssim Ancià sí, m’atreviria no sols a confirmar-ho, sinó també afegir-hi, que no sols recordava on l’havia deposat, ni tan sols com era, per aquesta raó, el trobar-la
ha estat com un descobriment, i tan gran, que no sols marxava content, estava desbordat de joia.
-Bé, ara sent que ha escollit per si mateix, i els límits de la seva llibertat els ha posat la seva pròpia acció, decidint quin seria el veritable compromís amb la resta de la comunitat.
-¡Quina “petissada” tu! Que difícil que fem el món dels petitíssims, i això que ho realitzem amb coses senzilles, i amb molt d’amor.
-Però el Senyor és molt gran, petitíssim Refet, i la seva saviesa és immensa. Ell, no sols ens ha posat les coses en el camí, també ens ha donat la llibertat de poder-les escollir.
Ja veus Regina, sí, els éssers de conte tenen problemes per trobar el seu lloc i sentir-se realitzats, les persones humanes, encara ens costa més i necessitem fer-ho molt més exagerat. Malgrat tot, el més important és realitzar la nostra estimació en el lloc que la vida ens ha donat.
Al sortir de casa, fa fred aquest matí,
sempre “mussites” cançons quan matines,
això fa més distret el teu camí,
i no penses en el col·legi mentre camines.
Regina Celis, és molt bonic aquest nom,
té un so preciós aquest nom, en dir-lo,
amb la seva lloança els moixons, a tothom
demanen que no es cansin mai de repetir-lo.
En creuar per darrera del vell parany,
i enmig de les nafres de l’arrebossat,
veus un escrit que et sembla estrany,
ja que sembla un sentiment abandonat.
Diu:”Ara voldria aprendre a estimar”
no perds ni gota de temps,i cerques el guixos
que tu tens de colors, per poder dibuixar,
i escrius els teus sentiments com esquitxos.
Diguis que sí, i sempre amb una flor a la mà,
I la vida mateixa, també t’ho agrairà.
Sí atens els més petits amb molt de tendror,
el Senyor et farà que t’arribi el seu amor.
I amb els guixos de tots colors que tu tens
pintaràs tota classe de diferents flors.
Aquesta feina hi poses tots els teus sentiments,
i surt un dibuix meravellós, amb tots els colors.
Sobre la ultima flor hi vas dibuixar,
una bonica voliaina que està volant,
pareix que de la paret volgués marxar,
amb tu,quan reprens el camí mussitant.
Regina Celis, és molt bonic aquest nom,
té un so preciós aquest nom en dir-lo,
amb la seva lloança els moixons, a tothom,
demanen que no es cansin mai de repetir-lo.
Quan del col·legi retornes amb il·lusió,
segueixes mussitant com abans la cançó,
que senzillament tu has creat del teu nom,
i vols que amb el eco el sentí tothom.
En tornar a passar, veus la voliaina pintada,
al costat de la paraula de el Senyor,
i et dius, sí, jo la tenia dibuixada,
a sobre d’aquella pintiparada i maca flor.
La veritat és que sembla força encantador,
doncs a tothom li agradaria poder anar,
fins al mateix costat del Senyor,
Regina quin nom més bonic per volar,
Regina quin nom més bonic per estimar.
Aquest segon poema va esser escrit anys desprès, en ell hi anava la història dels petitíssims, idea que era molt anterior, no sols aquets vers, sinó també del primer.
Aquest portava un escrit d’una vivència que tingué amb el que llavors era l’assistent social, el Salvador. Ell era un A.T.S. que es va comprometre portar l’ajuda social municipal del poble, i per tant treballar conjuntament amb els voluntaris de Càritas, del que un servidor formava part. M’explicava un dia que tanta feina l’havia portat a molts problemes, ja que viure sols per treballar, acabà complicant-li la vida, a ell i a la seva família. Em deia: Estic una mica desanimat Joan, ja que després de tanta feina meva i que he fet conjuntament amb vosaltres,¿Que hem recollit? Alguna coseta i moltes desil·lusions. I com a molt quatre pegats mal fets.
La veritat és que jo depenc de l’Ajuntament i per tant dels polítics, i donar de menjar als pobres, això no dona molta quantitat de vots, per no dir cap. Saps Joan em sento molt insignificant, malgrat que voldríem fer coses importants.
-Si tu ets insignificant, Salvador, nosaltres som el pólvores de colorets per pintar la cara de la institució. I tu parles de quatre pegots i em dius que això no és important. Com ho saps això Salvador, doncs nosaltres no tenim cap escala de valors , que ens digui si el que estem fem, gaudeix d’un o de variïs punts d’una suposada escala de premis dels sentiments. I aquets suposats vals, per qui són? Per els ajudants o els ajudats, doncs no oblidem que estar a l’altre costat tampoc és tan fàcil, ni tan agradable.
-O es que tal vegada ens ha sabut greu, que no hem pogut canviar la forma de viure o d’entendre la realitat del món d’algunes persones, sempre és clar, en nom d’una suposada ajuda social.
-Estic segur, que tot allò que nosaltres jutgem com la seva misèria i la seva marginació, no sigui res més que una part de la seva personalitat que s’ autodefensa la llibertat enfront del que ells anomenen la nostra trampa social, el d’ésser esclaus d’un món de consumisme de quincalla, la major part de la qual acabarà en el container de la cantonada.
-Tal vegada la historia de tots aquets transeünts, que nosaltres la percebi’m d’una forma tant diferenciada de la nostra, davant de Deu, no estigui tant nafrada com donem per suposat, i fins i tot estiguin molt més a prop del Senyor, del que nosaltres ens imaginem.
-No és el meu millor moment,Joan, i és una pena.
-Mira Salvador, no et menysvaloris a tu mateix, un pegat tanmateix ens sembli poca cosa, potser ha valgut tota una vida, i si a sobre ho hem fet perquè volem estimar sense manipular els sentiments dels altres, saps, llavors ja és fantàstic, al cap i a la fi, això ens ho valorarà el Senyor.
Aquest mateix Senyor que un dia ens va dir: “A més,sapigueu que jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món”
Sí, a pesar de totes les nostres limitacions, que quan amb les nostres empentes fem fora a les persones, i amb aquestes arrosseguem a Ell, malgrat aquests fets i moltes més malifetes, ell segueix al nostre costat. Tanmateix no pot fer res, sí, decidim que renunciem a la seva amistat i que no el volem al nostre costat.
Tanmateix hi ha persones que estan contentes d’esser amigues d’Ell i amb agraïment vulguin formar part del exèrcit d’àngels del Senyor. Per sort existeixen els humans que volen que l’estimació formi part de la seva vida, i aquestes coses junt amb moltes altres també força boniques fan la cara agradable del món.
Regina, les esglésies ortodoxes solen cantar de meravella, entre elles la grega, en la qual existeix una llegenda molt antiga sobre els cants que ens diu: que abans cantaven els seus àngels, per això, els seus cants eren tant macos. Segurament aquest fet, va provocar també el que sempre s’ha dit “canten com els àngels”.
Tanmateix el dia que van saber que Jesucrist es tenia que fer home, doncs aquesta era la qualitat necessària per poder passar tot el dolor que havia de sofrir, llavors ells van emmudí i guardar silenci, per l’espant que els provocar tant patiment, tanmateix aquesta fou la torna si Ell, es volia carregar totes les nostres culpes.
Llavors explicà que el Pare es va valer d’humans, per musicar les oracions i per fer-ho de manera digna de la Seva gloria i lloança.
Sí, la música pot esser un diàleg meravellós per a nosaltres els humans, fins i tot quan una poesia la trobem bonica diem que té musica.
( Mural pintat per la Regina al menjador).
Regina tots els somnis que foren i són d’amor,
com voliaines en néixer, que surten com un esclat,
i d’aquesta manera, dins del camp del Senyor
es realitzaran en el temps, que els hi ha donat.